Desenvolupament personal en harmonia amb l’entorn

La meva experiència vital m’ha portat sovint a fer-me fort en lo més profund d’un mateix per resistir les adversitats. Evidentment un dels pilars és el dels valors, però un altre és el de la fortalesa interior, no descobrim res doncs en les cultures orientals aquests aspectes s’han desenvolupat abastament com el yoga o el tai-txi-txuan des de fa centenars o milers d’anys.
Fa un parell d’anys que em vaig iniciar en la natació. No havia nadat en la vida i entrar a l’aigua em produia pànic i estats d’angoixa. Era un repte personal extremadament difícil que suposava canvis profunds. Em vaig proposar l’objectiu de poder estar en un medi acuàtic, fent exercici de forma còmode, sentint l’harmonia amb aquesta part de la natura i trobant el meu equilibri interior. Intuia que pel fet de començar en una edat avançada i amb una experiència tant negativa, l’aprenentatge seria dificultòs. Per aquest procés de canvi no m’eren útils els enfocaments competitius que usualment tenen els monitors esportius que vaig constatar. Per tant vaig tenir que desenvolupar una tècnica d’autoaprenentatge basada en el descobriment de l’harmonia entre el cos i l’aigua, en el desenvolupament mental i l’equilibri personal. El resultat ha estat espectacular i n’estic orgullós, penso que aquest tipus de desenvolupament personal és positiu per sobreviure en les condicions severes les que actualment estem avocats. Justament avui he descobert, com sovint passa, que algú ja havia desenvolupat aquestes tècniques i que per tant tenen molta més validesa del que imaginava. Per aquest motiu et recomano la lectura del següent article: “Swimming lessons: the Shaw method. Next up in our series is Steven Shaw’s approach, which uses Alexander technique principles to put you at ease with the water

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Creativitat sense límits!

Increíble exemple de supervivència, coratge i creativitat dels nens del poble de Cateura (Paraguay). Han creat una orquestra amb instruments construïts a partir de deixalles:

Publicat dins de General | Envia un comentari

El sistema oligàrquic imperant

Una classe magistral que fa reflexionar sobre el model de govern predominant, gràcies a Etienne Chouard, professor d’Economia i Dret en un institut de bachillerat francés. Ens precisa com amb la il·lusió d’una “democracia” (el govern del poble) hem estat realment governats per un sistema aristrocràtic (d’uns elegits per representar-nos) que darrerament s’ha transformat brutalment en una oligarquia (el govern d’uns quants). De com l’oligarquia utilitza tots els elements de l’Estat pel seu benefici i com és la causa de l’empobriment més general dels pobles:

Val la pena visitar el blog d’Etienne Chouard.

Publicat dins de General | Envia un comentari

El dret fonamental a l’autodeterminació dels pobles

En aquests moments tant controvertits amb els aparells de propaganda dels diversos partits contaminant l’ambient polític i la convivència val la pena escoltar els raonaments i les concepcions del Dr. Ramon Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat d’Educació a Distància (UNED). Amb la seva pinta personal no enganya. És un paio autèntic representant d’una especie en extinció.
Destaco dues intervencions a TV. En primer lloc la que va fer al programa “Catalunya. Goodbye Spain?” emés per “La Tuerka. CMI” de la TV Local “Canal 33 Madrid” referint-se explícitament al dret d’autoderterminació de tots els pobles fins arribar a la independència i on evidentment defensa el dret a la independència del poble català. A més aporta una visió de la història d’Espanya realment demoledora dels darrers 150 anys. Considero que és una visió profundament democràtica, respectuosa i avançada en els aspects socials. La seva visió la comparteixo totalment. El video que resum les intervenvions del Dr. Cotarelo dura 12mn.

Et recomano visionar el programa sencer que dura 1h18mn. Condueix Pablo Iglesias i intervenen Miguel Urbán(Viento Sur), Pedro Zerolo (PSOE), Lali Vaquero (IU), Ramón Cotarelo (catedràtic de Ciència Política) i Jaime Pastor(professor de Ciència Política) i amb conexions en directe amb Alfred Bosch(ERC), Jon Inarritu(Amaiur) i Raimundo Viejo Viñas(professor de la UPF). Aquesta emissió es va penjar a Youtube el 4/10/2012:

També val la pena escoltar la intervenció a “Singulars” del 17/04/2013 (dura uns 50mn), més formal i pretenciosa (en tot cas és una apreciació personal que el platò tant auster de TV3 li obliga i en l’altre cas es nota que “no juga a casa”). Repeteix alguns conceptes que ja diu en l’anterior, però els diu amb uns altres arguments i els ilustra amb exemples diferents. Per suposat que val la pena escoltar-la per que és per sucar-hi pa.

Suposo que el Dr. Cotarelo és d’una corrent de pensament marxista que podria estar en alguna corrent d’IU o poder “més a l’esquerre”, però aquest aspecte el considero irrellevant pel que ara tractem. Lo important per la meva manera de veure i ‘interés de enllaçar-lo és que és un dels escasos representants de les corrents de pensament renovadores i democràtiques espanyoles i que en aquest moments poder escoltar gent sabia com aquesta no té preu. Te’l recomano.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Educating the Heart and Mind

Publicat dins de General | Envia un comentari

Play, passion, purpose

“Joc, passió i propòsit” és el nucli del concepte de Tony Wagner en relació al foment de la Innovació, o més exactament de l’estratègia de favorir el desenvolupament d’innovadors.
Val la pena llegir “Creating Innovators. The Making of Young People Who Will Change the World”, editat per Scribner a New York l’Abril de 2012.
En la conferència que adjunto en fa una síntesi de la recent obra.

“Creating innovators” parteix de les 7 competències crítiques que els joves necessiten pel seu futur. Aquesta aportació la va exposar en la seva anterior obra “The Global Achievement Gap. Why Even Our Best Schools Don’t Teach the New Survival Skills Our Children Need—and What We Can Do About It” (April 2010):
1. Critical thinking and problem solving.
2. Collaboration across networks and leading by influence.
3. Agility and adaptability.
4. Initiative and entreprneurship.
5. Accessing and analyzing information.
6. Effective oral and written communication.
7. Curiosity and imagination.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Plebiscit per una Catalunya social

Les eleccions al Parlament de Catalunya han estat certament un plebiscit per l’àmplia participació, la més alta de la història democràtica post-franquista (un 69,56% de participació i 3.657.450 de votants, 503.820 més que el 2010). Però Catalunya ha plebiscitat no tant sols la independència si no el seu futur immediat en termes de polítiques socials contra la crisi. Per tant, desprès d’aquestes eleccions tenim la millor instantània del que realment és Catalunya avui en termes de formacions polítiques:
Un bloc sobiranista format per CiU (1.112.341) i ERC (496.292) que augumenta en 186.630 votants respecte les eleccions del 2010 i desplaça el seu pes a l’esquerre.
Un bloc espanyolista format per PP (471.197) i C’s (274.925) que augmenta en 252.912 votants. Si hi afegim el PSC el conjunt resultant representa 1.269.455 vots mentre que el sobiranista (CIU, ERC i CUPS) n’agrupa 1.734.252 (equivalent al 47% dels votants)que per molt important que sigui presenta debilitats determinants com manca de lideratge, fragmentació, sense capacitat per modificar les barreres constitucionals i sense socis a nivell europeu i internacional.
Un bloc de polítiques socials format per PSC (523.333) i ICV (358.857) que augmenta 84.033 votants amb un desplaçament a l’esquerre.
El radicalisme populista que amalgama altres descontents com els que representa C’s (274.925) i CUPS (126.219) que augmenta en 294.990 votants.
Des del meu punt de vista la proposta independentista penso que ho ha donat tot i ha tocat sostre en consonància amb la movilització de la Diada del 11S. Si fos així la política basada en sacsejar lo emocional, tant amb slogans mesiànics com amb noves idees fruit del pensament lateral, no tant sols no canvia l’escenari si no que el deixa en via morta. El millor que podria fer aquest bloc, amb l’ajut d’ICV, PSC i CUPS seria aconseguir introduir en la Constitució d’una vegada per totes el dret a decidir, però en el ben entés de no exercir-lo de moment doncs penso que ens abocaria a una polarització indesitjable i un resultat més que incert. Això sí que semblaria la somniada via quevequesa o escosesa, consistent en que et deixen decidir en quan saben que tens la derrota assegurada.

Des d’aquesta perspectiva caldria reflexionar que l’estratègia teixida per en Mas, amb el suport del sector pujolista de CDC, d’intentar transformar la mobilització de la Diada en un mandat democràtic ha estat un error estrepitós i incomprensible des del punt de vista històric d’un partit de la burgesia catalana (amb els negocis no si pot jugar!). Durant mesos CDC ha posat pessebres en els que si han abreuat periodistes, intelectuals de poca talla i tota mena d’oportunistes (és la foto del 20S a l’entrada del Palau de la Generalitat dels aduladors rendint pleitesia al Mas enterrant la negociació sobre el “Pacte fiscal”) fins el punt de que s’han construit un mòn irreal i autista que els resultava còmode als aduladors, i han tingut prous mitjants per plantificar-nos devant d’un miratge fent-nos creure que la repetició abasagadora d’unes consignes era el corrent  hegemònic de la nova societat catalana. Les eleccions, i sobretot l’àmplia participació (plebiscitària!) han posat cruament les coses al seu lloc definitivament per unes quantes legislatures. A partir d’ara forçosament parlarem dels problemes reals, semblants als dels nostres veïns.

Però el més interessant del resultat de les Eleccions penso que justament està al marge d’aquesta corrent i que té un punt d’inflexió en la Vaga General del 14N: especialment en les masives movilitzacions ciutadanes arreu d’Europa; en els avenços amb la lluita contra els desnonaments; i en les evidències cada cop més ampliament compartides de que cal abandonar les polítiques lliberals per plantejar decididament estratègies de contingut social més justes que favoreixin la reactivació econòmica i la creació de nous llocs de treball. Probablement això explicaria l’augment del vot de l’esquerra social (PSC i ICV), una bona part del d’ERC i en part els de grups com CUPS i C’s.
El dia després de les Eleccions, i espero que aquesta vegada per respecte democràtic, en Mas hauria de plegar (dimitir, ras i curt) per haver proposat una estratègia inviable. Però també és l’inici d’un apasionant procés de gobernabilitat en el que cal fer valdre els drets nacionals de Catalunya (Dret a l’autodeterminació), cal aconseguir un replantejament profund de l’equilibri fiscal dins l’Estat espanyol més just per Catalunya (amb exigència solidària a Euskadi i reajust de determinades autonomies) i l’establiment de mesures de reactivació econòmica, justícia social i redistributiva i eficiència administrativa i territorial. En definitiva a partir del programa proposat per ICV, que en aquests moments és qui millor està interpretant les expectatives de canvi.
El gran dilema avui és la governança: qui podrà formar un govern mínimament estable, amb qui i amb quin programa. El més probable és una nova convocatòria d’eleccions, molt més obertes i amb tots els temes fonamentals a debat. Per tant, ara toca teixir noves xarxes i estructures polítiques que recullin les movilitzacions de base i puguin expressar la seva voluntat en unes previsibles properes eleccions. La resposta a aquesta convocatòria electoral ha possat de manifest que cal seguir fent política, però que cal canviar de polítics i la forma de fer política. Tenim el privilègi de poder viure un futur apassionant!

Publicat dins de General | 1 comentari

Endevant els comunistes catalans!

Comparteixo l’article de’n Eudald Carbonell publicat avui a “El Periódico” titulat “Catalunya i futur. Els comunistes com jo no som catalanistes d’esquerres, sinó d’esquerres i catalanistes“.
Efectivament comparteixo la seva reflexió sobre l’actual crisi de l’Estat espanyol i afegiré algunes matitzacions. En primer lloc considero que la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya va representar a nivell de l’Estat espanyol el fi del sistema de convivència (“conllevancia”?) que va caracteritzar la Transició, i a més a Catalunya es va rebre com una humiliació i el menyspreu de les institucions democràtiques, per tant des d’aquest punt de vista la situació actual és inèdita i té arrels molt més profundes que la qüestió nacional.
Durant aquests anys els polítics amb un paper rellevant en les estructures d’estat (partits, sindicats, entitats, empreses, administracions,…) han fet gala d’incompetència generalitzada, és el hem batejat com a “crisi de lideratge”, i com no podia ser d’altre manera, en aquest escenari contagiós les esquerres han fet fallida, arrossegant la desmobilització dels treballadors i les noves classes mitjes. De tota manera penso que la crisi política de les esquerres ultrapasa fronteres i ve determinada per la deriva del sistema capitalista des dels ’90 que ha anat deslocalitzant els llocs de treball industrials en les economies dominants. Com a conseqüència els treballadors són una classe en extinció i el sistema de redistribució de rendes de “l’estat del benestar” està en una fase avançada de demolició.
En aquest escenari tant sols el moviment del 15M està aportant elements renovadors en profunditat, però casualment on més ha calat aquest nou moviment popular és a la resta d’Espanya, doncs penso que a Catalunya el “fet nacional” ha sublimat el discurs de la crisi de tot tipus que atravesem, especialment les classes populars. Per què? Doncs possiblement per que en aquest escenari l’alta burgesia catalana ha emprés una confrontació contra l’oligarquia espanyolista, encapçalant un procés d’independència sense precedents i agreujant la crisi de governança de l’Estat, la qual cosa li ha permés agafar la iniciativa política, atreure la depauperada classe mitja catalana i monopolitzar el discurs. En aquest moments el símbol d’una Catalunya com Estat europeu independent és hegemònic i fins i tot es apareix com una falaç Itaca en la qual tots els problemes que tenim i no sabem com resoldre no existirian. Aquesta iniciativa política de la burgesia catalan és conjuntural o sostenible?
En tot cas, i per manca d’altres propostes, actualment el dilema que es planteja és entre el concepte d’una Espanya centralista i escasament democràtica que enarbola la oligarquia espanyola, la mateixa del franquisme sense solució de continuïtat, que s’atribuiex la missió històrica de preservar el Decret de Nova Planta borbònic, o la idea d’una nova Catalunya integrada a la Unió Europea liderada per l’alta burgesia catalana que s’enmiralla amb les corrents ultralliberals socialment més reaccionaries com ha demostrat en aquests dos anys de govern. Es evident que actualment avançar en la democratització d’Espanya i de Catalunya passa per modificar les relacions entre les diverses realitats nacionals que actualment conformen l’Estat espanyol i el seu encaix amb la resta de la Unió Europea. En aquest nou escenari les corrents d’esquerres, amb una concepció social i democràtica profunda, avançada i plural, hem de proposar avançar cap a un país més acollidor, intercultural, solidari i amb justícia social, en el que tothom tingui oportunitats de treball. Les “esquerres”, i més concretament les corrents comunistes en sentit ampli, sempre hem estat internacionalistes, en cap cap nacionalistes, sececionistes o independentistes, i des de sempre hem defensat el dret a l’autodeterminació dels pobles. En conclusió: en aquest moments el poble de Catalunya té dret a manifestar els seus anels polítics i expresar el seu dessitg o no d’incorporar-se a la comunitat internacional amb un Estat propi en el marc de la Unió Europea.

Visca el comunisme!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Somiar en positiu

M’agrada el plantejament de Jesús Fernández-Villaverde i Luis Garicano que publiquen avui 11/10/2012 a El País amb el títol de “Un pacto frente a lo desconocido. La demanda del pueblo catalán hay que verla como una oportunidad para hacer por fin la inevitable reestructuración del Estado autonómico y del sistema político entero que exige la mayoría de los ciudadanos“.
La proposta té una certa candidesa, certament, doncs es permet fer abstracció de les biografies dels dirigents espanyols (especialment de la dreta del PP, i en aquest àmbit del concepte de l’Estat, cal incloure als dirigents del PSOE), però d’aquesta “casta” en formen part els dirigents de la dreta catalana, que tot i les seves conviccions democràtiques, no són tampoc uns angelets, i evidentment la dreta vasca que es un lobby decisiu en la creació d’Espanya i representa les corrents més insolidaries de la pell de brau. Aquest és un punt realment dèbil de l’article: imaginar-se que tots estant disposats a replantejar-s’ho tot. Probablement actuin com els imperis europeus del 1914, tal com diuen els articulistes. Som el país del “Duelo a garrotazos” que va captar en Goya fa uns 200 anys.
De tota manera com que devant d’una situació tant sumament complicada tant sols ens queda somiar, són preferibles aquests tipus de raonament que obren finestres a un futur més esperançador i ens permeten sortir de la roda de turments que veien al voltant.
La llibertat és possible!

Publicat dins de General | Envia un comentari

España inquisitorial

Aquest cap de setmana ens reporta una imatge de l’España profunda més pròpia d’aquell Estat despòtic que va implantar la Inquisició. Les dues dones amb més poder polític a España: Soraya Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta del Gobern i María Dolores de Cospedal, Presidenta de Castilla-La Mancha, amb la tradicional peineta, símbol de les ideologies més rancies i masclistes, de l’obscurantisme cultural que va caracteritzar el Regne de Castella i va moldejà la “España moderna”. Per què la disfresa? Doncs per mantenir reunions al més alt nivell al Vaticà, un dels Estats més criminals i reaccionaris del món.

Una imatge que val més que mil paraules:

Publicat dins de General | Envia un comentari